The Conversation
La creixent síndrome d’estar cremat pel treball: ¿què és i com combatre-la?
El ‘burnout’, cada vegada més conegut i diagnosticat, combina factors de risc personals amb factors de risc relacionats amb l’organització
¿S’ha trobat en alguna ocasió de la seva vida esgotat físicament i mentalment? ¿Ha tingut una actitud d’indiferència i desinterès a la feina? ¿S’ha sentit desmotivat, frustrat i ha disminuït la seva productivitat laboral? Si la resposta a aquestes preguntes és afirmativa llavors ha patit la síndrome de burnout o síndrome del cremat.
Catalogat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com un risc laboral el 2019, es va incloure en la Classificació Estadística Internacional de Malalties i Problemes de Salut Connexos (CIE-11), l’entrada en vigor dels quals s’ha fixat per a l’1 de gener del 2022.
Es tracta d’un trastorn cada vegada més conegut i diagnosticat, que combina factors de risc personals amb factors de risc relacionats amb l’organització. De fet, és un dels principals problemes de salut mental i l’avantsala de moltes patologies psíquiques.
Origen de la síndrome
El terme burnout va ser descrit per primera vegada el 1974 pel psicoanalista Herbert Freudenberger, que va observar en una clínica per a toxicòmans a Nova York com la majoria dels voluntaris tenia una pèrdua d’energia progressiva fins a arribar a l’esgotament. També va detectar símptomes d’ansietat, depressió i desmotivació a la feina, a més d’agressivitat cap als pacients al cap d’un any d’estar treballant. La seva descripció va ser la següent:
«Una sensació de fracàs i una experiència esgotadora que resulta d’una sobrecàrrega per exigències d’energia, recursos personals o força espiritual del treballador».
Quines són les seves característiques
La síndrome és conseqüència d’un estrès laboral crònic. Sol aparèixer en persones la professió de les quals demanda entrega i dedicació als altres, com és el cas de l’ensenyament, la salut o els serveis socials. Afecta especialment els professionals de la salut, ja que es troben exposats al sofriment humà i a la mort, a més d’un alt nivell d’exposició laboral, amb llargues jornades de feina i un nivell elevat d’exigència i sobrecàrrega de tasques.
Aquesta exposició a llarg termini genera una pèrdua d’energia, un sentiment de falta de realització personal i una despersonalització que poden ocasionar trastorns de salut i poca motivació per a la feina, generant errors i deteriorament de la qualitat del servei.
Tres components significatius caracteritzen a la síndrome del cremat:
Estat d’esgotament emocional: sentiment d’estar sobrepassats emocionalment i exhaustos a la feina.
Actitud cínica o distant envers la feina: percepció deshumanitzada de les persones amb qui ens relacionem a la feina.
Sensació d’ineficàcia, de no fer bé les tasques: insatisfacció a la feina amb sentiments de descontentament i desmotivació.
Instruments d’avaluació
Existeixen diversos instruments per mesurar el desgast professional per part dels metges. Un dels més coneguts és l’escala de Maslach o Maslach Burnout Inventory, que consta de 22 ítems en forma d’afirmacions sobre els sentiments i actituds del professional. Una altra escala és l’inventari de burnout de Conpenhaguen, format per 19 preguntes dividides en tres escales per mesurar l’esgotament personal.
Els dos instruments són d’utilitat per poder determinar si un treballador pateix la síndrome del cremat. Però els ha d’utilitzar un professional, per realitzar una correcta interpretació.
Quins factors influeixen en la síndrome del cremat
Existeixen diversos factors que influeixen en aquesta síndrome. Aquests són els més destacables:
Els torns laborals i l’horari de feina. Tenen influències biològiques i emocionals clares: alteracions del ritme cardíac, cicle son-vigília, etc.
La seguretat i estabilitat de la feina, especialment en època de crisi. Perdre la feina o estar sota la pressió de perdre-la durant un temps prolongat.
Falta de formació professional per exercir les tasques i falta d’assertivitat. No estar preparat i, per tant, no poder fer correctament la feina. No saber dir no i assumir més càrrega de feina de la que podem dur a terme.
L’estructura i clima organitzacional: organitzacions complexes, amb molts requeriments, excés de burocràcia i responsabilitats que poden afectar el grau de control de l’individu, incloent-hi un alt nivell d’estrès, càrrega de treball excessiva o poca autonomia professional.
Les relacions interpersonals amb altres companys de feina basades en la falta de confiança, poca o escassa cooperació o destructives, amb alts nivells de tensió.
A més de l’anteriorment exposat, a nivell personal hi ha una sèrie de factors de risc, com són: el desig de destacar i ser brillant, l’autoexigència, una baixa tolerància al fracàs, el perfeccionisme, l’ambició, creure’s indispensable, tenir pocs interessos fora de la feina o ser excessivament idealistes.
¿Com ho podem prevenir?
Hi ha algunes mesures eficaces:
Donar informació sobre la síndrome de burnout, els seus símptomes i conseqüències, de manera que la puguem detectar amb temps.
Mantenir-se atents a les condicions de l’ambient laboral.
Impartir formació sobre habilitats socials i estratègies per enfrontar-se als canvis.
Fomentar activitats extralaborals.
És molt important no estar centrats en temes laborals sempre, dins i fora, sinó trencar i mantenir una vida activa desconnectats de la feina.
I quin seria el millor tractament
El tractament se centra principalment en l’atenció a la disminució de l’estrès o el desenvolupament de nous hàbits positius que redueixin l’aparició del mateix. Treballar la resiliència és molt important, perquè la persona pugui aprendre, millorar i recuperar-se.
La millora de l’autoestima, l’ajust de les expectatives a la realitat o el foment d’hàbits saludables, a més de comptar amb eines per combatre l’estrès, ens donaran la clau de l’èxit davant una malaltia que ha crescut durant la pandèmia. Below is The Conversation's page counter tag. Please DO NOT REMOVE.
Fin del código. Si no ve ningún código arriba, por favor, obtenga el nuevo código de la pestaña Avanzado después de hacer clic en el botón de republicar. El contador de páginas no recoge ningún dato personal. Más información: http://theconversation.com/es/republishing-guidelines
Notícies relacionadesFernando Díez Ruiz, Professor doctor Facultat de Psicologia i Educació, Universitat de Deusto i Pedro César Martínez Morán, Director del Màster en Recursos Humans d’Icade Business School, Universitat Pontifícia Comillas
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegeixi l’original.
