The Conversation
¿Què fer si els nens encara no es volen treure la mascareta?
Després de la por i la inseguretat que va provocar la pandèmia, hem vist com a poc a poc ha passat a estar controlada gràcies a les vacunes. També veiem com cada dia disminueixen els casos greus de covid-19. Als adults això ens permet recuperar la nostra vida gairebé «normal». Però, en el cas dels més petits (els nens i nenes menors de 10 anys), és més complex. El seu univers torna a canviar: de sobte ja no és necessari continuar complint mesures tan estrictes com en els dos últims anys i ens podem relacionar sense restriccions amb amics, companys i família.
Al seu dia, els nens van ser capaços d’adaptar-se a la situació pandèmica i acceptar les normes de convivència imposades per impedir l’expansió del virus. ¿Com els ajudem ara a acostumar-se a aquesta situació de normalitat?
No per a tothom és senzill interioritzar de nou la seguretat i la confiança. En el cas concret de les mascaretes, hi ha molts nens que encara no se senten segurs per treure-se-la, malgrat que ara està permès, per exemple, als centres escolars.
Comprensió limitada
Aquestes edats són particularment vulnerables perquè tenen una comprensió limitada de les coses i poques estratègies d’afrontament. A més, han experimentat un llarg període d’aïllament a casa i han viscut molt temps sota normes molt estrictes amb les quals, ni tan sols al tornar a l’escola, van poder relacionar-se lliurement amb els seus companys.
Té sentit, llavors, que a alguns ara els faci por estar amb els seus amics sense protecció. Com sempre en moments de crisi i de canvi, l’objectiu amb els nens és contenir, calmar, informar, normalitzar i consolar.
Als més petits cal donar-los informació adequada a la seva edat utilitzant frases curtes, sempre des de l’adult de referència, i donar-los espai per plorar o cridar sense que es descontrolin. Ajudar-los a alliberar energia.
Quan el nen pot parlar, se l’ha d’ajudar a expressar els seus sentiments i posar-los en context. Per exemple, que expliqui com se sent amb els seus «amics» a les aules de l’escola bressol i al jugar al parc amb altres nens.
Entre 3 i 6 anys: acompanyar i normalitzar
Quan ens referim a nens d’entre 3 i 6 anys, és important assegurar-los comoditat i descans, donar mostres d’afecte i facilitar el joc i el dibuix com a mesures d’expressió del que ha passat, què ha significat per a ells i com se senten ara que poden jugar lliurement amb els seus companys.
En aquesta franja d’edat, la llibertat per sortir al pati, per exemple, els és totalment novaperquè no ho havien fet abans. Es pot acudir al seu món imaginari per distreure’ls.
Els hem d’informar amb honestedat i coherència, contestant a totes les seves preguntes i intentant esbrinar quanta informació tenen. Convé fer-los veure la diferència entre els somnis, les seves pors i la realitat. Hem de normalitzar els seus sentiments, ajudar-los a posar nom a les seves emocions –sobretot als més temorosos– i ajudar-los a adaptar-se a aquest canvi de treure’s la mascareta i tenir contacte amb els seus amics.
De 6 a 10 anys: equilibri i emocions
Amb nens de 6 a 10 anys ens adonem que tenen més desenvolupament cognitiu i que ja estan en edat escolar. Seran molt sensibles a la informació que se’ls doni i estaran molt atents a la coherència entre el discurs i el to emocional de l’adult. Compte, perquè tenen una sensibilitat especial per descobrir les incoherències.
És important ajudar-los a contenir les emocions i arribar a un equilibri entre el que senten i el que poden entendre. Ajudar amb proximitat i contacte corporal. Continuar utilitzant el joc i el dibuix com a mitjans d’expressió.
Calmar amb el to de veu, igual que en la resta d’edats, i animar-los a trobar una situació prèvia que hagin sigut capaços de superar. D’aquesta manera s’adonen que són capaços d’aconseguir petits reptes.
És molt important informar-los de manera senzilla però concisa del que està passant: sembla que el perill ja ha passat i que poc a poc podem anar fent vida normal.
Hem de tenir en compte que, quan s’ofereixen bones notícies, és possible que reaccionin volent parlar sobre el tema. En aquests anys la informació no era positiva, per això preferien no parlar-ne. Ara hi insistirem amb suavitat intentant crear un equilibri entre la distracció i l’afrontament. És important tenir en compte quanta informació han rebut, qui els l’ha donat i comprovar si és verídica.
Mai obligar-los
Els nens viuran la situació des de la perspectiva dels seus cuidadors, per això és important que els adults rebin la informació adequada per entendre les necessitats emocionals dels nens.
Cal adaptar-se a cada nen i a la seva edat. Triar el moment adequat i preparar el nen: és important avisar-lo de què parlarem. «Et fa por treure’t la mascareta, ¿oi? En parlarem una estoneta».
També hem d’assegurar-nos que tindrem temps per atendre la seva reacció i acompanyar-lo sense presses. Després d’una primera conversa, el nen es va fent preguntes que necessitaran respostes veraces i adequades a l’edat.
Mai l’hem d’obligar a treure’s la mascareta. A poc a poc anirà interioritzant que pot anar-hi sense i que no passarà res dolent.
Espai i temps per adaptar-se
Tinguem en compte que les respostes emocionals dels nens i nenes que han viscut aquesta pandèmia i que ara s’enfronten a una situació de normalitat són ajustades als fets i necessiten temps per adaptar-se. En el cas que les respostes emocionals continuïn sent molt intenses, es recorrerà a l’atenció psicològica especialitzada.
I no oblidem que els nostres nens són el reflex del que escolten i veuen en els seus adults de referència. Ballen el mateix ball. Per tant, ensenyem-los a ballar de manera adequada i a un ritme acceptable.
Notícies relacionades
María Jesús Hernández Jiménez, directora del màster de Teràpies Psicològiques de Tercera Generació. Psicòloga especialista en Psicologia Clínica, Universitat Internacional de València
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
