The Conversation Anàlisi Interpretació de les notícies a partir d'uns fets comprovats, incloent-hi dades, així com interpretació de com pot evolucionar el tema partint d'esdeveniments passats.
Quan 1.700 immigrants gallecs es van convertir en esclaus a Cuba
L’esclavitud va modelar les societats des dels punts de vista demogràfic, cultural, social i polític. Va ser més que un sistema de treball i explotació. Va ser un sistema que va marcar conductes, usos i costums.
La rendibilitat es basava en la fàcil reposició, en l’abundància i en els baixos preus dels esclaus. Quan algun d’aquests factors fallava, els hisendats i les autoritats havien de buscar mà d’obra en altres mercats diferents de l’Àfrica, i gestionar polítiques de contractació de treballadors ‘disposats’ a fer la mateixa feina que un esclau sota una aparença de contracte real.
La publicació de la novel·la ‘Azucre’, de Bibiana Candia, ha fet que es torni a parlar del projecte d’immigració d’Urbano Feijóo Sotomayor, gestionat per la Compañía Patriótica-Mercantil de Ayuda a Cuba y Salvación de Galicia, tot i que aquest no va ser el primer ni l’últim projecte de colonització, contractació i immigració de treballadors espanyols.
‘Blanquejant’ Cuba
Des de principis del segle XIX es van succeir diversos plans per a l’assentament de colons espanyols al llarg del territori cubà. Una constant en tots aquests plans va ser ‘blanquejar’ la població amb colons i/o immigrants blancs que contribuïssin a frenar l’anomenada ‘africanització’ (demogràfica i cultural), com a conseqüència de l’entrada contínua d’africans esclavitzats des de finals del segle XVIII per treballar en els enginys sucrers. A partir del 1812, diferents comissions, integrades per autoritats, hisendats, comerciants i intel·lectuals de Cuba, van avaluar els projectes per introduir colons blancs i treballadors lliures per a tasques agrícoles (del Yucatán, xinesos, espanyols...).
Des del 1817, la pressió dels anglesos per abolir el comerç d’esclaus va incidir en l’augment del preu i en va reduir les entrades. A partir del 1836, la disminució d’entrada d’africans va suposar un desafiament per als hisendats i les autoritats, que es van esforçar a mantenir i, fins i tot, augmentar els nivells de producció de sucre i la rendibilitat. En pocs anys, entre el 1846 i el 1850, l’arribada d’esclavitzats va arribar a disminuir en un 27,15%. Però el cultiu del sucre no podia parar. Especialment quan la indústria estava en expansió com a conseqüència de l’ampliació de les terres cultivables després de la construcció del ferrocarril a partir del 1837 i de l’augment de la demanda als mercats dels Estats Units i la Gran Bretanya.
En aquest context, Urbano Feijóo Sotomayor (1818-1898, Viana do Bolo, Ourense), diputat a les Corts en diferents moments, va proposar la immigració de treballadors espanyols a Cuba, el 1853. Per a això, va fundar la Compañía Patriótica-Mercantil de Ayuda a Cuba y Salvación de Galicia. El pla va coincidir amb uns anys a Galícia marcats per la gana, les crisis agràries i les epidèmies.
Feijóo coneixia Cuba. Allà el seu germà Jaime s’havia emparentat amb una de les famílies de l’oligarquia d’origen basc, els Lapaza de Martiatu. A través d’aquesta unió es va convertir en administrador dels béns de la família, propietària d’enginys, hisendes, pastures i cafetars. Anys després, li van concedir l’explotació dels enginys durant sis anys a un preu baix, 12.000 pesos l’any (equivalent al valor de 24 esclaus). La seva mala gestió va minvar la producció d’aquestes terres.
«Socórrer els desgraciats gallecs»
Des de la seva posició, Urbano Feijóo va saber de manera directa els problemes de mà d’obra que tenia Cuba per fer que el cultiu i la producció de sucre, principalment, continuessin generant riquesa. Per mantenir la rendibilitat d’aquest negoci, sabia que l’ús del treball esclau era un dels factors principals. Amb la mirada posada a les dues bandes de l’oceà, a Cuba i a Galícia, va elaborar un projecte que tenia com a objectiu, segons les seves paraules, «socórrer els desgraciats gallecs i contribuir a l’agricultura i l’augment de la població blanca». A més, ells serien una població lleial al Govern espanyol.
El projecte, presentat a les autoritats a Cuba el 6 d’abril del 1853, preveia el trasllat de camperols gallecs a Cuba, on treballarien com a jornalers. La posició i els contactes que tenia a Cuba i a Espanya van facilitar que el Govern espanyol ho autoritzés durant 15 anys, i que els hisendats n’acceptessin les condicions. Per aconseguir-ne el beneplàcit, Urbano Feijóo indicava que el treball d’un sol jornaler gallec equivalia al que feien dos esclavitzats africans per un únic preu.
Com en altres projectes de colonització, l’empresari pagava les despeses del viatge a Cuba i dels tres primers mesos d’aclimatació i proporcionava dues mudes de roba a l’any. A més, el treballador, al firmar el contracte, acceptava rebre els càstigs reglats per la llei en el cas d’incórrer en faltes o d’incomplir les obligacions.
Es va valer de la gana, la necessitat i la misèria dels gallecs, que van acceptar que treballarien per un sou molt inferior al que rebien altres treballadors lliures a l’illa.
Treballadors esclaus
Entre el març i l’agost del 1854 la companyia va traslladar en vuit expedicions 1.744 camperols gallecs de totes les edats. La primera expedició, amb 315 homes, va arribar a l’Havana el 6 de març del 1854 a la fragata Villa de Neda. La premsa havana va recollir l’arribada dels immigrants, ben vestits i organitzats en escamots de 25 homes amb capatassos, que van ser rebuts amb música al port.
Si bé sobre el paper s’establia que els jornalers treballarien durant cinc anys a l’agricultura amb un salari mensual de cinc pesos, la realitat va ser diferent. Acostumats al treball esclau, els hisendats van rebre els contractats gallecs i els van tractar com si fossin esclaus. L’al·lusió a la contractació de jornalers era fictícia. Les condicions de treball s’assemblaven més al treball servil que al lliure, al quedar sotmesos els gallecs al mateix sistema de treball, alimentació i vexació que tenien els africans.
A més, aviat es va comprovar que la pretesa aclimatació després dels tres mesos d’arribar no es produïa i que molts gallecs patien malalties, algunes pròpies dels tròpics, i més encara a l’estar debilitats per la feina excessiva, la mala alimentació i la falta de condicions higièniques.
Les males condicions dels contractats, el fet de dormir sobre estores després de llargues hores de feina, l’escassa neteja, els abusos del cep i els cops, la gana, la falta de roba i calçat i el fet de no rebre els salaris, van causar la fugida i la mort de molts gallecs. Els que eren capturats eren conduïts al dipòsit de fugitius, al mateix lloc que els africans o els xinesos, que també havien sigut contractats a partir del 1847 com una mà d’obra que podia substituir els africans esclavitzats.
L’escàndol a Espanya
Els abusos i les morts de molts d’ells es van saber a Galícia per les cartes que arribaven de Cuba i per l’informe estremidor de Ramón Fernández Armada, un dels empleats a l’empresa de Feijóo. Les denúncies i els escàndols van saltar a la premsa i van motivar la revisió del projecte a les Corts, que va iniciar el també diputat Ramón de La Sagra. Va sol·licitar que el Govern discutís el projecte i va denunciar la finalitat lucrativa de l’empresa de Feijóo.
El projecte va ser suspès el 1855, sense que els immigrants tinguessin dret a indemnització, i sense que se’n condemnés el culpable. Malgrat l’escàndol, després de tornar a Espanya, Feijóo va continuar sent diputat, una acta que va tornar a obtenir el 1881 per la província cubana de Matanzas. A més, va quedar exempt de responsabilitats morals i econòmiques.
Dels gallecs que van viatjar, només en van tornar al voltant de 500. Dels que es van quedar a Cuba, sabem que alguns van treballar a l’agricultura o a les obres del ferrocarril fora de la contracta que els va voler reduir a esclaus.
Notícies relacionades
Chelo Naranjo Orovio, professora d’investigació. Història del Carib i de l’Amèrica Llatina, Institut d’Història (IH – CSIC)
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu-ne l’original.
