THE CONVERSATION
Carmen Aldecoa: oceanografia, exili i literatura
Carmen Aldecoa va néixer a Turón de Mieres, un petit poble d’Astúries, el 10 de desembre de 1897. Tot i que va començar la seva carrera com a científica i professora, la Guerra Civil va canviar el rumb de la seva vida.
La història d’aquesta asturiana està impregnada de ciències, lletres i, sobretot, compromís i solidaritat.
Entretots
Inicis en l’oceanografia
Carmen Aldecoa va estudiar Ciències Naturals a la Universitat Central de Madrid en una època gens fàcil per a les dones universitàries. Explicava la Carmen que el seu primer any, el 1915, les úniques tres alumnes i un sacerdot s’asseien a part, i alguns companys en deien amb menyspreu «la zona de les faldilles». També va haver d’enfrontar-se a professors en desacord amb els nous espais que les dones miraven d’ocupar. La Carmen explica que un professor de Química els deia: «Senyoretes, la química és una ciència viril. Vostès mai seran bones químiques».
El 1918, la Carmen comença a compaginar els estudis amb la feina a l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO) com alumna interna i rep una beca de 600 pessetes per formar part de les investigacions que es farien el juliol, l’agost i el setembre al Laboratori de Santander de l’IEO. La seva participació en alguns d’aquests treballs els va recollir la premsa de l’època. El 27 de juliol, un tauró peregrí de més de tres metres de longitud va ser capturat a una milla de Santander per una barca de pesca. Van ser Carmen Aldecoa i una altra alumna de l’IEO les encarregades de conservar el cap i estudiar les vísceres de l’esqual.
L’asturiana es va llicenciar el març de 1920 i un mes després es va incorporar a l’IEO a Madrid, convertint-se en la primera científica que contractava la institució. Hi va ser una mica més d’un any i mig, fins que va renunciar per malaltia. Durant aquest temps, va rebre una ajuda per fer una estada a la Universitat de París, on es va especialitzar en animals inferiors, com es coneixia en aquella època els invertebrats més simples. Més tard, el 1926, entraria a formar part de la Reial Societat Espanyola d’Història Natural.
De professora a heroïna de guerra
Va continuar com a professora a la Universitat Central fins al 1932, moment en què la Carmen va fer un important canvi en la seva vida. Va aprovar els exàmens per exercir de professora de segon ensenyament i va deixar Madrid per tornar a la seva terra. Va exercir primer un any a Mieres i, l’any següent, va obtenir la càtedra d’Història Natural de l’Institut de Santander Menéndez Pelayo, on va treballar fins que va esclatar la Guerra Civil.
En aquest moment, és destinada al Col·legi Càntabre de Santander, on seria la responsable de l’alberg de fills de milicians, un refugi que acollia més de 200 nens i nenes amb pares que combatien al front.
Va ser aquí quan va conèixer qui va ser el seu marit, Jesús González Malo, obrer portuari i president del sindicat de treballadors del moll de Santander que formava part del Comitè de Guerra del Front Popular i era comissari general de les milícies de la ciutat.
Els mesos següents, l’avanç i recrudescència de la Guerra Civil van portar al límit l’alberg de fills de milicians. Arribaven refugiats dels pobles i altres províncies, que a la capital càntabra trobaven l’única sortida a mesura que avançava el front nord.
Entre el juliol i l’agost de 1937 més de 30 000 persones van ser evacuades per mar de Santander a França. El 14 d’agost va començar la batalla de Santander i les forces revoltades, amb el suport de l’aviació alemanya i tropes italianes, van ocupar la ciutat en tot just 15 dies. El 24 d’agost de 1937, dos dies abans, va començar l’evacuació de la majoria dels dirigents republicans de Santander, entre els quals Jesús Malo, que va aconseguir arribar a Bordeus. No sabem si la Carmen viatjava amb ell o ho va fer abans, però tots dos es van reunir a França, des d’on van tornar a Espanya, a Barcelona.
A la capital catalana, on continuava governant la República, la Carmen es va dedicar en cos i ànima a l’evacuació de nens refugiats. Va ser la directora de la colònia Ibèria a Lió, un orfenat on es van refugiar centenars de nenes i nens durant la guerra. Ella mateixa va acompanyar personalment, en diverses ocasions, grups de nens en el seu viatge des de Barcelona a Lió.
Literatura i solidaritat a l’exili
Quan s’acaba la guerra, la Carmen i el Jesús fugen definitivament a França, on van sobreviure en un camp de concentració fins que van poder embarcar al ‘Mexique’ i arribar a Cuba, on es van exiliar els primers anys.
Aquí, la Carmen va continuar immersa en la lluita per ajudar els refugiats de la guerra. Va ser vicepresidenta de la Federació d’Associacions d’Ajuda al Poble Espanyol i vocal de la directiva de l’Ateneu Socialista Espanyol. A més, va exercir com a professora a l’Escola Lliure de l’Havana, creada a semblança de la Institución Libre de Enseñanza per intel·lectuals cubans i exiliats espanyols.
El Jesús va aconseguir un visat a Nova York i va treballar durant un any de rentaplats fins que va poder estalviar per pagar el bitllet de la Carmen. Després de passar per diverses universitats, Aldecoa va aconseguir feina com a professora d’espanyol i civilització espanyola a la Universitat de Nova York, on treballaria més de 20 anys, aconseguint un gran reconeixement i prestigi entre la comunitat universitària.
En aquest temps als Estats Units, tant el Jesús com la Carmen es van bolcar en la lluita contra la dictadura des de l’exili i, especialment, en l’ajuda a refugiats espanyols arreu del món. Van participar activament en les Societats Hispanes Confederades, més conegudes com les Confederades, una organització de suport als refugiats establerta a Nova York.
La lluita política del Jesús i la Carmen, així com detalls de la seva vida privada, han quedat documentats a causa de l’espionatge que l’FBI va fer al matrimoni, havent intervingut les seves comunicacions amb l’estranger. Unes cartes que mostren el seu enorme treball per evitar deportacions, gestionar acollides i ajudar exiliats a l’estranger.
A més, el Jesús, amb l’ajuda de la Carmen, va promoure i va dirigir una publicació antifranquista, España Libre, sempre amb dificultats per al seu finançament, però que aconseguia distribuir-se als principals països que acollien refugiats espanyols i fins i tot arribava a Espanya gràcies a un sistema clandestí de missatgeria que va establir a través de mariners al port de Baltimore. La Carmen va publicar diversos assajos en aquesta revista sobre la literatura i el pensament obrer que, el 1957, va recollir al llibre Del sentir y del pensar.
Aldecoa va col·laborar amb altres organitzacions que assistien els refugiats espanyols, com la Spanish Refugee Aid (SRA) que liderava la hispanista Nancy Macdonald, amb qui la Carmen va tenir una estreta amistat. Aquesta organització, al llarg de tres dècades, va recaptar més de 4 milions de dòlars i va ajudar més de 5.500 famílies amb medicines, roba, pagues mensuals i suport i contacte personal.
Tornada a Espanya
El 1965 mor el Jesús i al cap de poc temps ella es jubila i torna a Madrid. Carmen Aldecoa va continuar treballant en l’ajuda als refugiats abans i després de la mort de Franco. Va ser un important enllaç a Espanya per fer arribar les ajudes econòmics de la SRA durant els anys 60 i 70.
El 1977, l’asturiana va acollir i acompanyar en el seu primer viatge per Espanya Nancy Macdonald amb el doble objectiu de gestionar les ajudes de la SRA i entrevistar supervivents de la Guerra Civil, unes entrevistes que Macdonald va recollir al llibre Homage to the Spanish exiles, voices from the Spanish Civil War, que està dedicat a Carmen Aldecoa.
La Carmen va participar en la fundació de l’associació Amics dels Antics Refugiats Espanyols, que tenia l’objectiu de continuar la feina de la SRA i que, una vegada establerta la democràcia, les ajudes als refugiats es fessin des d’Espanya.
A aquesta tasca humanitària va continuar dedicada Carmen Aldecoa fins a la seva mort el 1988, als 90 anys.
Notícies relacionadesAquesta història és fruit d’una investigació de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO-CSIC) en el marc del projecte Oceàniques, que té entre els seus objectius recuperar històries de pioneres de l’oceanografia. L’article complet es pot trobar a la web del projecte.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
