THE CONVERSATION
Els relats no només ens diverteixen, també ens canvien el cervell
Fins fa pocs anys es pensava que veure sèries, llegir novel·les o disfrutar de qualsevol altra forma de ficció narrativa només servia per entretenir-se. Es creia que la ficció i la realitat que vivim cada dia eren com l’aigua i l’oli: no es podien mesclar ni podien influir-se mútuament.
Però avui les coses han canviat, i molt. La ciència ha conegut en les últimes dècades una veritable revolució i s’ha produït el denominat narrative turn.
El pensament narratiu
pensament narratiuAquest gir narratiu ha portat nombroses ciències socials i humanes a certificar l’existència del pensament narratiu. Hem descobert que la ficció pot influir sobre la nostra ment i contribuir a donar forma a la nostra realitat mental i suggerir-se en la nostra vida quotidiana.
Fins fa poc es creia que només teníem un mode de pensament (racional i logicomatemàtic). Ara sabem que aquesta segona mode (narratiu) és molt important. Gràcies a ell construïm la nostra identitat personal i entenem i actuem en el món social i cultural que ens envolta.
El pensament narratiu no és als nostres gens. Es construeix, millor o pitjor, al llarg de la nostra vida i, sobretot, durant la infància, segons l’utilitzem i com el posem en funcionament. Una de les maneres d’alimentar-lo i donar-li forma és a través dels contes, les novel·les, el cine i altres formes de ficció narrativa amb què interactuem durant les nostres vides.
El gaudi final
Les investigacions han demostrat, per exemple, que interactuar amb una sèrie infantil d’animació a una edat inapropiada pot desestructurar el pensament narratiu. Per contra, una sèrie ben adaptada al nivell de desenvolupament del nen pot ajudar-lo a construir-lo millor.
Aquesta capacitat dels relats per contribuir a la nostra experiència d’oci i al modelatge del nostre pensament fa que sigui molt important continuar indagant sobre què són les històries, com estan estructurades, què en fem i com ens afecten. És també important saber què té la bona literatura o el bon cine perquè puguem considerar-les obres d’art que indueixen experiències estètiques, produeixen plaer i entreteniment i, a més, contribueixen a formar la ment.
Fins ara la ciència ha investigat sobretot el que passa al final de l’exposició a una ficció, és a dir, ha analitzat el grau de gaudi final. Es pensava que un dels motors de l’entreteniment era el suspens i, en menor mesura, la sorpresa. Aquesta concepció dominant tenia repercussions fora de l’àmbit de la ficció narrativa. Per exemple, en educació, particularment des de la perspectiva de l’eduentreteniment, es pensava que per motivar l’alumne calia situar-lo en un procés d’immersió pel suspens, portant-lo a través de la intriga cap a un resultat final.
Múltiples dimensions
No obstant, la nostra investigació recent suggereix una nova perspectiva sobre el que sabíem fins ara, donant com a resultat l’elaboració de la denominada teoria de la tensió narrativa multidimensional de gaudi.
Una de les novetats d’aquesta investigació ha consistit a indagar l’experiència afectiva i mental de l’espectador durant la seva exposició a una sèrie de tres curtmetratges de ficció i un quart de tipus real-informatiu. Aquestes peces van ser dissenyades, produïdes, realitzades i editades per nosaltres (Jesús Bermejo, Jaime López i Miguel Ángel Gil) al Laboratori Lipsimedia de la Universitat de Valladolid.
Els resultats, testats amb diversos grups de participants, mostren que, durant el visionament, es produeix en l’espectador un fenomen de tensió narrativa. Aquest es caracteritza per l’aparició de pensaments i emocions que el porten a interactuar amb el relat i, per tant, a posar en relació el seu propi món personal amb el món representat en el curtmetratge al qual assisteix com a espectador.
La tensió narrativa fa que l’espectador, a partir dels desequilibris que experimenta durant la seva exposició al relat, elabori anticipacions, retrospeccions, comparacions amb la seva vida real, etc., i senti diferents emocions al llarg d’aquest viu i dinàmic procés. Aquesta és una esquerda per la qual entren en contacte i interactuen el món del relat i el món personal de l’espectador (el que coneix i recorda, el que desitja...). La intensitat d’aquest intercanvi no només influeix sobre la construcció del nostre pensament narratiu, sinó que també determina el grau de gaudi que experimentem durant l’exposició al relat.
Un segon tret d’aquesta teoria del gaudi narratiu té a veure amb les emocions que apareixen durant el visionament. Fins ara es creia que una determinada emoció predominava en cada relat (particularment el suspens). Tanmateix, els resultats que recolzen aquesta teoria mostren que, durant el gaudi del relat, l’espectador activa no una sinó una configuració d’emocions. La resposta de gaudi de l’espectador és multidimensional.
A més, aquestes investigacions han descobert que la curiositat té un paper destacat en l’organització d’aquesta configuració d’emocions. Fins ara es creia que tenia un paper secundari. No obstant, aquesta teoria planteja que actua com a organitzador de la resta de les emocions.
La curiositat actua com a eix educatiu
D’aquesta teoria es deriven algunes conseqüències teòriques sobre el que són els relats i la manera com hi interactuem. Té també altres conseqüències aplicades.
Per exemple, en el món de l’educació, dins i fora de l’escola (en cursos formatius i organitzacionals), planteja que el procés formatiu, tant en eduentreteniment com en ludificació narrativa, no hauria d’estar regit per la implementació d’intrigues i suspens per tal de motivar l’alumne. En lloc d’això, hauria de dirigir el seu interès cap a l’activitat suscitant-ne la curiositat i, des d’allà, organitzar altres emocions que acompanyin el procés.
Notícies relacionadesAquest modus operandi fa que la metodologia en aquest tipus de contextos educatius i formatius també canviï, donant protagonisme a l’adequada articulació de la tensió narrativa durant el gaudi.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
