The Conversation
¿Una ciutat per als nens? L’activisme està reconquerint els carrers
El desenvolupament urbà i les normes socials relatives a la infància han fet que els carrers de les ciutats ja no siguin llocs aptes per a nens i joves
El desenvolupament urbà i les normes socials relatives a la infància han fet que els carrers de les ciutats ja no siguin llocs aptes per a nens i joves. Gill Valentine ha explicat que aquest canvi s’ha vist alimentat per la nostra divisió dels nens en dues categories: «àngels» i «dimonis».
Descriu com, d’una banda, es considera que els nens són massa petits, vulnerables i innocents per deambular i jugar en espais urbans a causa del trànsit, el «perill dels estranys» i altres riscos. D’altra banda, els adolescents es consideren una amenaça pública i no se’ls ha de permetre passejar pels carrers amb bicicletes, monopatins i, presumiblement, males intencions.
Estudis posteriors han continuat explicant com aquest tipus de representacions han provocat l’exclusió dels nens dels espais públics en el complex entramat de la governança urbana, la vida pública i la criança dels fills. El moviment i el joc autònoms dels nens a les ciutats han disminuït constantment les últimes dècades. Al seu torn, els nens i joves estan cada vegada més segrestats en cases, cotxes o espais institucionals per a l’educació i el joc controlats per adults.
Tancar els carrers als nens és una mala política
Molts experts i grups d’interès han expressat la seva preocupació respecte a la qüestió i han explicat per què tancar els carrers als nens és una mala política. Els nivells d’activitat física dels nens són alarmantment baixos i limitar la seva sensació de seguretat i autonomia també en perjudica el benestar mental i social. Aquestes tendències estan posant en perill la salut de tota una generació i comprometent la seva capacitat per sostenir societats i economies amb altes taxes de dependència.
Tot el planeta, però especialment Europa. S’utilitzen estratègies antigues i noves, però el missatge és semblant: es busca un canvi sistèmic, no campanyes de conscienciació sobre la seguretat viària.
Promoure les armilles de seguretat, els cascos i la sensibilització dels nens cap a la presència de cotxes no són maneres de frenar la violència del trànsit, sinó de mantenir-la, ja que descarreguen la responsabilitat en els nens i els pares individualment. Al seu lloc, els activistes mobilitzen comunitats senceres i utilitzen manifestacions i experiments locals per oferir a la gent experiències concretes de com les ciutats podrien ser diferents.
Passar a l’acció avui dia
Kidical Mass és una protesta urbana de pares, educadors i nens que està en constant creixement i organitza manifestacions amb bicicleta en ciutats tant petites com grans. El 2022 va reunir més de 90.000 nens, joves i famílies durant dos caps de setmana en més de 400 localitats de tot Europa.
Els organitzadors afirmen que Kidical Mass és un experiment que permet a la gent veure els espais de la ciutat sota una llum diferent i convertir aquestes experiències en reivindicacions polítiques.
L’efecte polític del moviment es va poder veure recentment a Alemanya, on la Conferència de Ministres de Transport va recolzar una reforma de la llei nacional de trànsit rodat basada en una petició entregada per activistes de Kidical Mass el 2022.
El bicibús és un altre moviment en expansió. L’objectiu és senzill: proporcionar als nens un grup guiat per anar en bici a l’escola amb una ruta predefinida a una hora determinada. Solen funcionar una vegada a la setmana, amb l’objectiu de desenvolupar l’hàbit d’anar amb bicicleta en famílies i comunitats senceres. Pedalar en grup no és només una forma segura de moure’s, sinó també divertida, i una manera de manifestar-se a favor de les ciutats amigues dels nens.
La idea no és nova, però els dos últims anys el nombre de bicibusos ha crescut ràpidament, sobretot a Europa, gràcies a les xarxes socials.
Els carrers escolars i d’esbarjo també són un factor important en la nova activitat cívica. Els grups de defensa local (vegeu, per exemple, Playing Out al Regne Unit) estan mobilitzant les escoles i comunitats locals per crear aquests espais urbans oberts, inclusius i segurs. Sovint es tracta d’obrir certs trams als nens limitant el trànsit rodat. En alguns llocs, la col·laboració amb els responsables polítics i els planificadors urbans ha donat lloc a canvis permanents.
Els promotors de la campanya afirmen que, a llarg termini, els carrers escolars i els carrers lúdics haurien d’estar connectats entre si per crear xarxes de mobilitat àmplies, segures i integradores
¿Com es pot avançar?
En molts aspectes, els actuals moviments cívics a favor de les ciutats amigues de la infància continuen la tasca dels seus predecessors. Al reclamar espais urbans, introduir experiments dirigits pels ciutadans i mobilitzar un gran nombre de persones, ofereixen oportunitats per veure i pensar en futurs alternatius. El que volen –però només està començant– és tenir impacte directe en processos, iniciatives i marcs més institucionals.
Tot i així, en relativament poc temps han deixat empremta. Mentre que les infraestructures físiques poden trigar a canviar, la manera en què les comunitats les utilitzen pot variar molt més ràpida. La creixent preocupació pel benestar dels nens, unida a la necessitat d’una transició urgent cap a la sostenibilitat del transport urbà, proporciona als moviments un nou impuls.
Notícies relacionadesSiguem o no testimonis d’un gran canvi de paradigma, sembla que en alguns aspectes els activistes ja han guanyat. Amb els bicibusos, les manifestacions i els carrers tranquils no només exigeixen un demà millor, sinó que ja l’estan vivint.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu-ne l’original.
