“El benestar no és el mateix que la felicitat”

Isabel ha fet de tot, cultivant facetes tan variades com el títol de sexòloga o de formadora psicològica de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat. En aquesta entrevista desgrana les claus de la felicitat, que “no és el mateix que el benestar”, i també de les relacions personals, amb parelles que “han de ser capaces de créixer juntes, afrontar conflictes i les crisis que els canvis de la vida comporten”. Però els seus coneixements donen per molt més, com per publicar l'obra ‘Yo, mi, me, conmigo’ (Kitaeru, Anaya), un manual de referència per treballar l'amor propi, però sobretot amb la nostra autèntica essència el que ella anomena el Valor de Ser.

La teva suma de facetes professionals resulta aclaparadora, però, ¿n'hi ha alguna amb la qual t'identifiquis més?

Ha anat per etapes a la meva vida. En un període estava enamorada de la part clínica més complexa, els trastorns clínics i la línia psicòtica, de fet, vaig començar a treballar en una clínica psiquiàtrica i em vaig interessar molt per tot allò que ens desconnecta de la realitat. Tocant també el tema de la connexió i desconnexió, vaig passar a les teràpies de parella, per a les quals vaig desenvolupar un model propi. És un tema fascinant i ben feta és molt efectiva.

Després de les teràpies de parella vaig començar a escriure, el 2015, i vaig descobrir una vocació divulgadora molt potent. Transmetre la part de ciència i també la part humana, és una cosa que em crida moltíssim l'atenció i crec que puc aportar el meu granet de sorra per millorar la vida de les persones. Però he fet moltes més coses: formació, empreses… gairebé de tot, excepte nens, que mai he treballat amb ells, perquè veure'ls patir o danyats és superior a les meves forces.

Entre altres coses, fa més de 35 anys que treballes en salut mental i desenvolupament personal. ¿Podries compartir algunes de les claus del benestar?

Quan vaig començar a estudiar a Espanya, es treballava molt amb els models mentals, el tema cognitiu, així que me'n vaig anar a Itàlia a buscar altres perspectives, més basades en la connexió més profunda amb un mateix i allò emocional. A continuació, ja a finals dels anys noranta, em vaig traslladar als Estats Units per aprendre un nou enfocament, centrat en l'autoestima, el benestar, la felicitat. El primer aspecte crucial per al benestar és aprendre a treballar per neutralitzar les emocions negatives i activar les positives.

Les relacions són un altre aspecte fonamental, enteses com a interaccions, són uns intercanvis que ens porten a posar maons per construir cada vincle. Un altre pilar determinant és trobar alguna cosa a la vida que ens apassioni, una activitat que et posis a fer i t'oblidis del pas del temps. I tenir metes, perquè ens ajuden a focalitzar-nos i evitar la dispersió de la ment. I tenir un propòsit, el pensament transcendent, sentir que podem avançar més enllà del ‘yo, mi, me, conmigo’ cap a una dimensió elevada com assenyalo en el llibre.

Però això és el benestar, que és diferent de la felicitat. El benestar té a veure amb mi mateix i amb la meva relació amb mi; quan parlem de felicitat, en canvi, cal tenir en compte l'entorn, el context, involucrant-hi els altres.

¿Què és més important, parlar o escoltar?

En els temps que corren, jo suggereixo a tothom que quedin, però no per parlar, sinó per escoltar. En el cara a cara, en general, escoltem malament. Hi ha factors neurobiològics, com les neurones mirall, que fan que el nostre cervell es connecti amb l'altre i en poden explicar l'efecte, però cal treballar-ho més. La intel·ligència emocional i social passa per saber escoltar, i no només el que diu l'altre, sinó com ho diu, la seva actitud, sintonia… L'escolta, a més, té l'avantatge que redueix la pressió arterial i això és un altre benefici.

No obstant això, en les comunicacions en línia, escoltem molt; audiollibres, pòdcasts, notes de veu… Però, com jo dic, qüestionem molt poc. Aposto per un intercanvi, per un diàleg, és a dir, que, si s'està escoltant un influencer, per exemple, que es pugui plantejar què aporta. Tenir un cert esperit crític. L'ideal és l'equilibri; el nostre cervell està pensat per buscar l'equilibri, però nosaltres ens entestem a no tenir-lo.

A la teva web es parla, entre múltiples temes, de les relacions sentimentals i dels “8 conflictes de parella”. ¿Quins són?

Una parella que et fa créixer, que et fa desenvolupar-te és una parella capaç d'afrontar conflictes i, per tant, d'evolucionar. I en aquesta evolució hi ha una de les claus de les relacions sentimentals. Però les parelles també s'han de diferenciar, i les unions que solen tenir més èxit són aquelles que tendeixen a quedar-se amb el millor de l'altre, amb les facetes més positives.

L'evolució es pot classificar en fases, com la simbiòtica i cadascú té el seu tipus de conflicte com a “Som un” a l'estil de l'amor Disney, amb reciprocitat completa i impossible entre les dues parts, o ni amb tu ni sense tu, que tendeix a situar-se a l'extrem oposat. Altres conflictes són no em traeixis, jo canviaré si tu canvies o vull ser jo. La resta de fases i conflictes es poden consultar a www.enpositivoSI.com.

Al teu llibre, ‘Yo, mi, mi, conmigo’ esmentes “la importància de connectar amb nosaltres mateixos en un món que ens desconnecta”. ¿De quina manera?

És molt important buscar la pròpia seguretat amb preguntes com ¿això / aquesta persona em fa bé?; vincles segurs, aferraments segurs, un món segur… Però moltes vegades no som segurs amb nosaltres mateixos. Jo vaig començar a treballar amb l'autoestima ja el 92, i en vaig viure el boom. Ara em trobo gent amb l'autoestima molt alta, molt baixa, no acabem de trobar el punt.

Però tenim un concepte més profund que l'autoestima que és la identitat, el valor de ser, de ser qui soc jo, de vegades un gran desconegut. Estic en connexió amb mi mateix i això permetrà que les influències externes ens arribin, però no ens inundin o intoxiquin que es puguin digerir i filtrar a poc a poc. Així com l'autoestima es basa en la relació amb un mateix, la identitat es forma amb la interacció, amb les relacions i els vincles importants des de la més tendra infància. És una diferència similar a la del benestar i la felicitat.

Parlant de gestió psicològica, advoques per lliurar-nos de vincles tòxics a través de la pràctica del desaferrament, l'empatia i l'optimisme saludable. Volem saber-ne més…

Sóc experta en empatia i, sovint el sentiment l’entenem malament. L'empatia és un concepte que és neutre, no és bo ni dolent, significa captar i sentir l'altre i això ho podem utilitzar per bé o per mal. La bona empatia està relacionada amb la identitat i l'autoestima, és el meu espai, i per això és important saber on ets tu i on és l'altre. I això és, precisament, el factor de desaferrament, els puc sentir, però he de reconèixer que aquest sentiment pertany a l'altre i des d'aquí decidir quin tipus de suport puc donar o simplement deixar que l'altre faci el que hagi de fer per si mateix com la millor forma d’ajuda. Després pot derivar en la compassió, que aquesta sí que implica fer alguna cosa per als altres. L'optimisme saludable, per part seva, és la capacitat per veure el problema però centrar-se en la solució de les coses i identificar quins aspectes es poden resoldre i quins no.

La covid-19 va enviar-te a l'hospital, però la teva experiència com a formadora de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat et va ajudar a superar l'episodi. ¿Com?

A la primera onada vaig quedar desnonada i vaig acabar a l'UCI d'un hospital. Però la resiliència, que és una capacitat natural que tenim tots, es va activar, i jo la tinc desenvolupada per la meva formació als cossos de seguretat. A la pel·lícula ‘Nàufrag’ (Tom Hanks, 2000) s'aprecia amb claredat. El personatge interpretat per Hanks parla a Wilson, una pilota de voleibol. I, ¿per què ho fa? Perquè si no et vincules amb alguna cosa o amb algú, et mors. Jo no podia interactuar amb ningú, ja que amb prou feines parlava i tots eren iguals, vestits de blanc; jo no sabia si estava en una nau espacial o si qui entrava era un metge o la senyora de la neteja. La solució va ser intentar trobar el meu Wilson; i connectar amb mi mateixa i ser la persona que et salvi a tu mateix.

Una tècnica interessant és parcel·lar els problemes grans, dividir-los en trossos petits més abastables. En els propers 15 minuts respiraré em deia a l'hospital… La imaginació també és un factor clau.

¿Què caldria intentar evitar per ser més feliç, o per allunyar les penes almenys?

L'excés de crítica és un aspecte que cal evitar, perquè no t'ajuda a avançar. Si fos una crítica constructiva, jo en dic optimisme positiu, perquè se centra en la solució. La crítica sol fer mal i magnifica el problema. La queixa és una altra actitud a evitar; l'aïllament, la culpa i la vergonya, el perfeccionisme excessiu, la negativitat, el catastrofisme, la idealització… Cal adonar-se que la nostra ment és plena de biaixos i ens menteix.