'The last of us 2', el videojoc pandèmic que farà història

‘The last of us’ tenia tot el que podia demanar-se a un joc d’acció i aventura en tercera persona (amb elements clàssics de joc de terror i de sigil), però també moltes coses que no sabíem que eren possibles en un videojoc i que deixarien una marca inesborrable; als polzes gastats s’unirien les cicatrius a l’ànima.

En la visió del creador Neil Druckmann, el món tal com el coneixíem havia quedat arrasat per una varietat mutant del fong ‘Cordyceps’ que convertia els humans en amenaçadores criatures caníbals. La nostra tasca era controlar el contrabandista el Joel en la seva escorta de l’adolescent Ellie, estranyament immune a la infecció, des de Boston fins a Salt Lake City (Utah), on la jove es podria convertir en l’origen d’una cura. Després de perdre la seva filla a l’inici de la pandèmia (espòiler: no per la infecció, sinó per la violència dels cossos de seguretat), el Joel s’encaterinava amb l’Ellie i començava a veure-la com una nova filla, algú a qui havia de salvar a qualsevol preu. Remarquem això últim: qualsevol preu.

Els amants d’aquell clàssic modern (bàsicament els 20 milions de persones que van aconseguir una còpia) s’enfronten al llançament de ‘The last of us: Part II’, aquest divendres, dia 19, gairebé amb una mica de tremolor a les cames. Només que la nova entrega fos fidel als postulats de l’original, faria falta una mica més que bons reflexos per jugar-la: per exemple, capacitat per suportar cops emocionals. Però és que, segons totes les primeres ressenyes i els mateixos creadors, la segona part va encara més enllà en la seva recerca d’una experiència gairebé més psicològica que física.

En meitat d’una guerra a Seattle

En aquesta nova aventura malson, situada cinc anys després de l’original, controlem no el Joel sinó l’Ellie, que només es podia manejar en algunes parts del joc del 2013. L’heroïna té ara 19 anys i s’ha instal·lat amb el Joel en una comunitat a Jackson, Wyoming, on la gent lluita per una vida que no signifiqui matar i buscar entre ruïnes; que impliqui viure, simplement, en lloc de sobreviure. L’Ellie té feina i bons amics, i una persona adorable en el seu radar amorós: la jueva i bisexual Dina.  

Però a l’interior del personatge es desafien impulsos contraris, i al cap de poques hores de joc, ens dirigim amb ella a Seattle a la recerca de venjança. La ciutat és una zona de guerra amb dues faccions en intensa lluita: d’una banda, hi ha el militaritzat Front d’Alliberament de Washington, i de l’altra, la secta dels Serafites, que creuen que la pandèmia va ser producte del pecat humà. Enmig del conflicte, l’Ellie s’enfronta no només a criatures infectades, sinó a humans hostils o no tant, o als perillosos gossos entrenats pel FLW per caçar qualsevol intrús.

El pes de la violència

«Al llarg de les 20 hores de joc [segons alguns, en realitat se’n requereixen més aviat 30], sovint vaig pensar a abandonar perquè la violència es tornava insuportable», ha escrit en la seva ressenya Andrew Webster, editor de jocs a la web The Verge. «No volia colpejar aquest gos amb un martell o esquerdar aquesta dona indefensa amb un ganivet». En la seva recerca de la supervivència, l’Ellie es veu obligada a prendre més d’una mesura desesperada. I no és una cosa que oblidarà massa fàcilment. Com en la desmitificadora ‘Sense perdó’ de Clint Eastwood, aquí cada mort té un pes i deixa un pòsit. La violència no és gratuïta. De fet, surt caríssima.

¿Com se les han enginyat els creadors del joc per remarcar el preu de matar? D’entrada, pel que sembla gairebé cada personatge no jugador té nom propi, i quan acabes amb la vida d’algú, pots sentir els seus col·legues cridant el seu nom perquè no el troben. Cop baix. Després hi ha les empremtes físiques de tota aquesta matança: en la nostra (anti)heroïna es van sumant, sense compassió, les cicatrius i les ferides. O les empremtes psicològiques, és clar. L’Ellie de la recta final del joc no és l’Ellie del principi: la seva bona opinió sobre si mateixa s’ha tornat, pel que sembla, en cert automenyspreu. ‘The last of us: Part II’ no és cap altre estúpid joc en el qual matar és un esport heroic.

Segons Druckmann, autor de l’elaborat guió al costat de Halley Gross, la història «serà divisiva, però de forma emocionant». La tornada del compositor Gustavo Santaolalla (guanyador de l’Oscar per les músiques de ‘Brokeback Mountain’ i ‘Babel’) ajudarà segurament a generar tota aquesta (fosca, malenconiosa) emoció.

I tant de bo que aviat, la sèrie

Notícies relacionades

eSports, el fenomen que triomfa entre les noves generacions

Microsoft reestructura la compra d’Activision Blizzard a la recerca de l’aprovació dels reguladors

Tot i que l’univers del videojoc encara sigui, un absurd nombre de dècades després, observat amb recel per sectors de la intel·liguèntsia i de l’elit cultural, la seva rellevància com a sector creatiu hauria d’estar fora de tot dubte. La percepció sembla estar, per fi, canviant realment: el projecte de sèrie de ‘The last of us’ té la marca d’HBO i està sent desenvolupat mà a mà entre Druckmann i Craig Mazin, el guionista de ‘Chernobyl’, és a dir, algú destre en drames apocalíptics. També de l’esmentada sèrie prové el director recentment fitxat, Johan Renck, al qual interessa menys el xoc directe que el terror en forma d’humitat que es filtra lentament.

De moment, no se sap res del possible repartiment. L’Ellie del joc s’assemblava a Ellen Page, l’actriu de ‘Juno’ o ‘Origen’, però Page ja no és una adolescent. A ‘Forbes’ han apostat per la sí adolescent Dafne Keen, que a més ja forma part de la família HBO: protagonitza ‘La materia oscura’. ¿I per al Joel? Reunim Keen amb el seu company a ‘Logan’, Hugh Jackman, viva imatge d’un paràs avesat a mil batalles.