Eulàlia Soria: el ‘remolí’ de coneixement que manté vives les tradicions de Vilanova i la Geltrú

La quietud gairebé apocalípitca que regna una tarda de finals d’agost a la plaça de la Vila de Vilanova i la Geltrú –el sol esquerda les pedres i no es veu un ànima– queda definitivament feta miques quan apareix Eulàlia Soria (Barcelona, 1958). «¿Què, com va?», diu per començar aquesta dona remolí, xerrameca i hiperactiva. Al poc de respondre a la salutació protocol·lària, Soria agafa les regnes d’una conversa que sembla més el soliloqui de qui molt coneix i encara més li agrada explicar.

En amb prou feines el temps que es triga a creuar la plaça i perdre’s pel contigu carrer de la Fruita, Soria ha donat quatre pinzellades sobre les penes de l’indià Josep Tomàs i Ventosa (la seva escultura presideix la plaça), ha assenyalat com els nens acostumaven a jugar als seus peus i, no se sap gaire bé com, ha acabat recordant com el mossèn de la Geltrú deixava entrar els manifestants antifeixistes a l’església per refugiar-se de les càrregues dels ‘grisos’.

Davant la cascada de curiositats, dades, dates i records que està per venir, s’ha de posar ordre. Eulàlia Soria és expresidenta de la Federació d’Associacions del Carnaval (FAC), expresidenta de l’Associació de Veïns de la Geltrú i va treballar, fins que va tancar el 2015, al Diari de Vilanova.

No obstant, el seu currículum com a vilanovina de pro té una petita màcula, ja que Soria va néixer a Barcelona. Això sí, als 19 anys (cap a 1977), quan ja treballava a El Correu Català, la seva família es va traslladar a Vilanova i la Geltrú: «Jo no bevia ‘aigua’, sinó ‘aiga’, i no ‘emmalaltia’ sinó que ‘enfermava’», diu Soria, al·ludint a les particularitats del català que es parla a la ciutat de Barcelona: «O sigui, que no soc VTV» [és a dir, Vilanovina de Tota la Vida].

No obstant, Soria va trigar poc a acostumar-se a les maneres, costums i tradicions de la capital del Garraf: «Al poc temps vaig deixar de ‘baixar’ a Barcelona, ja se sap, allà on vius és on has de fer la teva vida, així que de les primeres coses que vaig fer a l’arribar va ser involucrar-me en el Carnaval de Vilanova, el millor del món».

Devoció pel Carnaval de Vilanova

Punt i a part. La devoció d’Eulàlia Soria pel Carnaval de Vilanova és notòria. «Jo defenso que el Carnaval ha de canviar. Ho ha de fer perquè la mateixa societat canvia. El Carnaval és la cosa més transgressora que hi ha. No obstant, ara transgredir ja no és transgressor», reflexiona Soria.

Més enllà del període de presidència de la FAC, ha estat (i està) molt involucrada en aquesta festivitat. «Una entitat va sortir un dia a cantar cors, avui surten vint entitats a cantar cors, perquè la gent l’ha fet seu; el dia que aquest acte decaigui i es mori, doncs mort estarà. No passa res, perquè la societat s’haurà inventat cinquanta coses diferents més».

La seva resposta a la pregunta «¿quina importància històrica té el Carnaval de Vilanova per a la ciutat?» es va dilatar durant més de 30 minuts. Mitja hora que va servir per desgranar, dia per dia i detalladíssimament, tots els actes que componen (o van compondre) la festivitat: el seu origen, el seu significat, el seu calat en la societat vilanovina; un discurs esquitxat pel desenvolupament fractal dels pensaments que té Soria i que la fa passar de parlar dels mantons de Manila a les variacions que va introduir el franquisme en el Carnaval, passant pels records de la seva família, «anticlerical i republicana», descriu.

Un altre element que interromp els records de Soria són els mateixos vilanovins, que a raó d’un cada menys de 10 minuts la saluden efusivament. Molts li assenyalen el seu bon aspecte, i ella respon amb un «¡és que dormo a la nevera!» i un grandíssim somriure. Un cop s’acomiaden, l’Eulàlia li apunta a aquest periodista algun tret definitori de l’individu en qüestió: «Aquesta és una vilanovina de soca-rel, de les de tota la vida,» o «aquest és un grandíssim músic, toca el sac de gemecs», per exemple.

De fet, es tracta dels seus antics veïns, ja que Soria es va traslladar al municipi pròxim de Canyelles poc després de jubilar-se, fa quatre anys. Des d’aleshores, les seves ocupacions són unes altres, a saber: a Eulàlia Soria l’apassiona teixir (fer ganxet, des que li va ensenyar la seva mare, és una passió); però també el teatre, («només et dic que l’any passat vam fer una Passió amb un 90% dels personatges femenins i que de cara a l’any que ve estem preparant una ‘Passió lila’»); practica el ball de bastons («atenció que s’ha d’estar en forma, que s’ha d’aixecar bastant la cama, eh»); toca el tabal amb el grup de Dracs de Canyelles; canta en una coral...

«El meu moviment és difícil de parar –resume Soria–, la vellesa és el moment en què t’has de moure i tot el que fas et manté viu». «Quan arribes a la vellesa, has de suplir l’esperança de continuar viva per l’activitat i la plenitud que estàs fent moltes coses, de les quals n’aprens també. Aprofita el moment, viu, i aprèn del que t’envolta perquè el final ja sabem quin és».

Soria parla de la mort, del ‘carpe diem’, amb la mateixa intensitat amb què parla del rei Carnestoltes, el rei Caramel, el Vidalot o les comparses del Carnaval. Dit d’una altra manera, Soria parla des de les tripes.

Mentre recorda que quan va néixer encara hi havia cartilles de racionament i la venda de sucre estava molt controlada, Soria fa un últim cop d’ull al rellotge. S’ha fet tard, en mitja horeta s’ha de presentar al restaurant d’uns amics. El motiu, oficiar un casament: «Hauré casat unes 45 parelles per any, i ja en porto quatre fent-ho». L’hora se li tira a sobre i ja no hi ha temps per recordar més històries.

Notícies relacionades

El Carnaval, sense restriccions, torna en gran en un cap de setmana primaveral

«El retard pot ser de 10 minuts o de tot el dia»: caos a Sitges per la incidència de l’R2 de Rodalies

L’Eulàlia engega el cotxe i el ‘remolí Soria’ es perd entre l’inexistent trànsit d’una tòrrida tarda d’estiu. En la seva absència, tots els records que ha bolcat en l’última hora i mitja queden a la memòria de l’oient, torna a regnar la quietud a Vilanova i la Geltrú i el sol torna a esquerdar les pedres.

Llegeix totes les notícies de Vilanova i la Geltrú aEL PERIÓDICO de Vilanova