Inquilins al niu del voltor

L a compra de vivendes públiques pels denominats fons voltors nord-americans, que a Madrid ha derivat en una allau de desnonaments, no és un fenomen exclusiu de la capital d'Espanya. Barcelona també es va apuntar a la moda en el pitjor moment de la crisi. El Consell Comarcal del Barcelonès va vendre a Azora Goldman Sachs entre el 2010 i el 2013 set promocions repartides per diversos barris de la capital catalana que sumen 683 pisos. Els afectats viuen des d'aleshores en l'angoixa. Encara que la normativa autonòmica i els contractes subscrits els impedeixen cometre abusos com els de Madrid, les famílies es queixen perquè periòdicament han de plantar cara als intents de la companyia d'augmentar la seva recaptació amb tota mena de martingales.

Es tracta de cases de lloguer amb un contracte que s'ha de renovar cada tres anys. Si l'inquilí segueix amb els baixos ingressos que li van permetre accedir al pis, els propietaris l'hi han de renovar. Amb Regesa, l'empresa de vivenda pública del consell comarcal que va promoure els blocs, no hi havia cap problema amb les renovacions, expliquen els veïns del carrer Gran de Sagrera, 77. Quan va arribar Colón Viviendas (així es diu la filial del fons que administra els pisos) van començar els maldecaps, tot i que Regesa va garantir que no hi hauria canvis.

PÀRQUING I COMUNITAT / «Primer van intentar apujar els lloguers com a Madrid, però la normativa catalana no permet augmentar més que el doble de l'IPC», recorda Elvira Juncosa, una jove de 35 anys que va accedir al pis de la Sagrera fa quatre anys. Com que no ho van aconseguir, van intentar apujar les despeses de comunitat fins un 50% més, però com que no van aconseguir justificar-ho amb les despeses reals la pujada es va quedar en tan sols tres euros.

Següent martingala: obligar els veïns a contractar la plaça del pàrquing a preus molt superiors als de mercat, encara que, com l'Elvira, no tinguin ni cotxe ni carnet. «Amb els que ja hi érem no ho han aconseguit però amb els nous sí que ho fan», remarca.

Comparat amb el que passa a Madrid, els propietaris de Barcelona poden semblar angelets, però més d'una família ha comptat nits en blanc per la por de no poder renovar. Daniel Sardà, un educador de 36 anys que viu en parella també a Sagrera 77, recorda que quan el van trucar per negociar va passar dos mesos «molt crítics». «Va ser angoixant. Te la intenten colar per tot arreu. Em pensava que acabarien fent-me fora», relata. A més de llogar la plaça de pàrquing, li exigien subscriure una assegurança de la llar i dipositar un aval de 1.100 euros que «no sabia d'on treure». Amb mobilitzacions, advocats i reclamacions han aconseguit frenar els intents, però no saben què passarà en el futur, sobretot quan d'aquí a 13 anys venci el període en què les cases estan subjectes a protecció.

¿Per què una vivenda pública ha de passar a mans privades? Una portaveu de Regesa argumenta que «va ser una qüestió de liquiditat». Quan el mercat immobiliari es va desplomar, les vivendes no tenien sortida i s'havien de tornar els crèdits. Tots els partits van recolzar una venda que, a més, té altres característiques especials. A diferència del que passa a Madrid, el sòl segueix sent públic i el contracte no és formalment una venda sinó un dret d'explotació i gestió dels immobles que venç als 75 anys. «Tot està regulat i el Consorci de l'Habitatge de Barcelona s'encarrega de controlar que l'empresa s'ajusti a la llei», afirma la portaveu.

Notícies relacionades

Gonzalo Bernardos adverteix del "festival" immobiliari que ve: "L'habitatge de compra es posarà molt car..."

Els lloguers baixen un 3,7% a Catalunya des que s’aplica el límit de preus, malgrat l’auge dels contractes de temporada

Sobre el paper, Goldman hi injecta diners, mantenint la gestió inalterada, però el resultat està sent diferent. Sembla que els fons especulatius tard o d'hora acaben desvirtuant en més o menys mesura l'objectiu social.

SELECCIÓ D'INQUILINS / Un altre detall més. Els inquilins nous són seleccionats pel propietari. Aquest, admet, només vol els qui tenen més solvència i ingressos més alts dins del barem, segons Juncosa. L'existència d'un registre únic de sol·licitants de vivenda pública no compta per a Goldman Sachs. «Se'l salten amb l'excusa que quan van adquirir els pisos encara no estava en vigor», explica la veïna, que també opina que la venda es va fer, com a Madrid, a preu de saldo: 38.000 euros per vivendes de gairebé 50 metres quadrats a la Sagrera.