El preu del lloguer en 10 municipis catalans és superior al de Barcelona

“Sant Vicenç de Montalt és un municipi de la comarca del Maresme, a la província de Barcelona, situat al litoral, entre els de Sant Andreu de Llavaneres, Caldetes i Arenys de Mar. Està travessat per la carretera nacional N-II, l’autopista C-32 i la línia de ferrocarril de Barcelona a Maçanet de la Selva. Des del punt de vista econòmic disposa d’indústria i turisme. Compte amb amplis camps de golf i nombroses urbanitzacions...” D’aquesta forma descriu Viquipèdia la població de la costa barcelonina, però entre els detalls que inclou enlloc esmenta que és el municipi que té el preu de lloguer mitjà més alt de Catalunya: 1.251,57 euros al mes. Encapçala així, un llista de 10 poblacions que tenen rendes més elevades que la mateixa ciutat de Barcelona, que s’inclou en primer lloc juntament amb Madrid i Sant Sebastià en la llista de vivendes més cares d’Espanya per llogar. La dada és certa entre les grans capitals. Però també ho és que existeixen municipis catalans –majoritàriament situats a l’Àrea Metropolitana– que tenen rendes mitjanes més altes, com mostra el gràfic adjunt, elaborat a partir dels contractes d’arres dipositats a l’Incasol. 

Malgrat la seva població relativament petita (6.322 habitants), el nombre de contractes de lloguer formalitzats a Sant Vicenç en el 2018 (109) és comparable amb els 500 d’un municipi com Sante Pere de Ribes, que té una població de 30.650 habitants, on el preu mitjà, no obstant, baixa fins als 702 euros al mes, tot i que és cert que existeixen petites diferències que tenen una gran transcendència en el preu: la proximitat amb Barcelona, n’és una –és cert que no està en el límit de la T-10 (la targeta de transport del primer entorn metropolità), però és relativament a prop de la capital–. La segona raó és una proximitat més gran al mar que Sant Pere de Ribes i la tercera, la menor oferta disponible de lloguers que hi ha al municipi. 

Problemes d’oferta

Malgrat tot això, es tracta d’un mercat amb una oferta limitada. Una cosa que ocorre amb les altres poblacions per sobre dels 1.000 euros de la zona costanera. Alella, Cabrils, i Teià formen part d’aquest club, tot i que aquesta última població s’hi ha sumat durant el 2018 quan ha fet un salt important al passar de 834,3 euros al mes el 2017 a 1.117,6 euros el 2018. “En aquests municipis amb poca oferta, quan surt una promoció nova pot provocar un increment notable dels preus”, explica Guifrè Homedes, director general d’Amat Inmobiliaris, firma especialitzada en el mercat metropolità. Un increment de gairebé un 20% en un any sol pot explicar-se per circumstàncies especials.

“El cert és que no hi ha mercat privat de lloguer. Pràcticament no es duen a terme actuacions del sector promotor perquè tampoc hi ha molt sòl. Les úniques accions que es duen a terme són municipals i molt puntuals”, expliquen fonts de l’Ajuntament de Teià. De fet, un informe sobre probresa del Consell Comarcal del Maresme explica que la primera causa de pobresa en aquesta comarca és la dificultat per accedir a una vivenda.

Sant Vicenç va entrar al ‘club dels mil’ ja el 2010. Des d’aleshores els preus s’han mantingut entorn d’aquestes xifres –tret del 2013–, fins a assolir els preus actuals, que suposen una alça del 25% respecte als valors que es registraven fa nou anys. “Aquesta revalorització fins a cert punt està relacionada amb la nova LAU (llei d’arrendaments urbans) i la renovació dels lloguers cada tres anys”, comenta Homedes. “Les renovacions de contractes s’han fet a preus més alts”, afegeix. 

Amb matisos, però la situació no és gaire diferent de la de Sant Cugat o Sant Just Desvern. Es tracta igualment de poblacions en les quals el mercat de compravenda és molt més important que el de lloguer, de manera que l’oferta és limitada i igualment pateixen l’efecte de la taca d’oli que s’expandeix des de Barcelona cap a l’entorn metropolità. “Els preus a Barcelona han arribat a nivells molt alts, malgrat que la mitjana pugui estar per sota d’altres poblacions”, afirmen fonts de l’Associació de Promotors de Catalunya (APCE).

La pressió s’estén

Notícies relacionades

La majoria dels inquilins no esperen poder comprar mai

Tinc un pis buit. ¿El Govern me’l pot expropiar?

El que suposa que la pressió s’estén cap a l’extraradi. A més dels municipis ‘mileuristes’, 17 poblacions més tenen preus mitjans per sobre dels 900 euros al mes. I si el tall s’estén fins als 800 euros, són 30 les ciutats de l’entorn metropolità –existeix alguna excepció com Pals, on els preus pressionen per motius turístics– que registren rendes a la franja alta del mercat català.

Si es pregunta als promotors la raó, s’ha de buscar en la falta d’un entorn apropiat que faciliti la inversió. “En aquest context de pressió de la demanda i insuficiència de l’oferta, seria necessari recuperar la seguretat jurídica amb un marc estable per afavorir la confiança necessària que permeti escometre inversions a llarg termini i propiciar l’increment del parc de vivendes de lloguer, així com de l’oferta per ajudar a estabilitzar més els preus, generant tant vivenda de lloguer lliure, com vivenda assequible i social, amb la participació dels promotors privats ja sigui per promoure lloguer privat i assequible com amb la participació pública per a la construcció de vivendes socials”, afirma Marc Torrent, director general de l’APCE.