La bogeria immobiliària d'Eivissa

Quan es parla de mercat immobiliari d’Eivissa sol aparèixer amb certa freqüència en la conversa la història del metge (pot valer per a altres professions) que va a l’illa a l’estiu a treballar per reforçar els serveis sanitaris i que ha de dormir en una barca a la platja perquè no troba allotjament. La història no és gaire lluny de la realitat. La situació d’emergència habitacional en la qual es troba l’illa ha obligat el Govern balear a habilitar un vell hospital per poder allotjar-hi el seu personal sanitari. 

L’antic Can Misses, que allotjava serveis administratius, oficines sindicals o el banc de sang, serveix ara per allotjar a la vella zona de pediatria alguns dels professionals sanitaris que aquest estiu s’han destinat temporalment a l’illa. 

Eivissa ha decidit dedicar la major part de la seva planta de vivendes de lloguer al negoci turístic, el que ha provocat que els residents, i especialment el personal destinat a l’illa, no pugui accedir a un allotjament digne a un preu assequible. 

La situació del mercat del lloguer no té gaire a envejar a la del mercat de compravenda. L’illa, juntament amb la de Formentera, i la costa d’Adeje, a Tenerife, compten amb preus de compravenda que superen els del 2007 –en ple boom immobiliari– en més d’un 10%. Si es pogués parlar de minibombolla, aquestes zones, juntament amb alguns districtes de Barcelona i Madrid, complirien els requisits, salvant les distàncies amb el frenesí financer de l’etapa de bonança anterior.  

La margarida de la bombolla

Amb tot, hi ha professionals que descarten que l’illa es trobi en un nou disloqui immobiliari:  “No hi ha cap bombolla. A Eivissa tenim una situació de sobrepreus i valoració irreal dels actius. Hem arribat a preus que ningú vol pagar i per això l’activitat se n’ha ressentit”, explica Jeffrey Fernández, responsable d’Immobiliària Cecilio, segona generació d’intermediació al maó a l’illa. Parlem de preus que van des dels 3.500 euros el metre quadrat fins als 6.500 a Eivissa, i de 5.000 a 9.000 euros a Formentera. Per concretar la idea: no és estrany que es demanin fins a més de sis milions d’euros per una casa a la més gran d’aquestes dues illes.  

El cert és que el mercat immobiliari balear és poc homogeni i cada una de les illes han transitat pel boom, crisi i la resurrecció del mercat amb diferent sort. Palma ha tingut un destí immobiliari semblant a Barcelona i Madrid, i es troba entre les capitals més cares d’Espanya. “Formentera i Eivissa a penes es van ressentir amb la crisi, Menorca la va patir amb gran intensitat”, explica Natalia Bueno, presidenta de l’Escola d’Agents de la Propietat Inmobiliària (API) balear. A aquesta situació va contribuir la cancel·lació de vols amb el Regne Unit, la qual cosa va limitar el turisme anglès, recorda. “Ara el mercat d’aquesta illa es recupera gràcies al turisme francès”, explica. 

Per descomptat, Formentera no va necessitar cap recuperació. “Els preus no van arribar a baixar”, explica Fernández, tot i que sí que va passar a l’illa veïna: “Van caure fins a un 40%, però a partir del 2014, quan es va iniciar la recuperació no van parar de pujar. I així fins ara”, descriu. Una mica sí que té relació amb la bombolla anterior: el 60% dels compradors que s’incorporen al mercat en la recuperació són inversors, locals i estrangers que troben en el mercat immobiliari balear una rendibilitat més gran que en els actius financers. Gràcies, particularment, al lloguer, i més concretament al turístic. 

Rendibilitat de la inversió

Notícies relacionades

Les bombolles immobiliàries provoquen les primeres alarmes

Alarma pels preus immobiliaris

Aconseguir una elevada rendibilitat de la inversió al destinar els pisos comprats a l’arrendament durant tres mesos a l’any resulta molt més còmode que obtenir-la per llogar una propietat tot l’any, que, a més, pot generar diferents problemes amb el llogater i amb la recuperació de la propietat. “Fins que la llei no canviï a Espanya i es donin garanties que es pot recuperar la propietat ràpidament, els propietaris preferiran el lloguer turístic”, planteja Fernández. 

Però això també té els seus límits: tot just si es produeix obra nova, per la falta de terra urbanitzable és un fet, així que la majoria de transaccions es produeixen al mercat de segona mà, on pagar els preus que es demanen resulta una bogeria immobiliària.