Els experts responen: Com fer que la teva pime creixi

-En economia domèstica s'aplica la senzilla regla del 50/30/20. És un mètode d’administració que reparteix els ingressos en tres categories: el 50% per al lloguer, la hipoteca, els rebuts, el transport; el 30% per sortir a menjar, compres, lleure; i el 20% restant per estalviar o amortitzar els deutes. ¿Hi ha un equivalent per a una PIME? ¿Quina seria la recomanació?

Per a una gestió adequada de la PIME cal que no només generi ingressos que superin els costos o despeses, sinó que els cobraments dels ingressos es realitzin en terminis adequats per fer front al pagament que la majoria de les despeses suposen. Per això, cal que els preus de venda dels béns o serveis que prestin cobreixin el cost de producció dels i generin un lucre, objectiu bàsic de qualsevol empresa mercantil o amb ànim de lucre, però a més que es realitzi una adequada gestió de cobraments i pagaments amb una periodicitat mensual per evitar que el cobrament als clients es produeixi en el moment adequat per fer els pagaments a proveïdors, personal, subministradors, devolució de passiu o pagament dels costos financers. Aquesta previsió de liquiditat a curt termini evitarà que en algun moment determinat l'empresa no tingui prou liquiditat per fer pagaments de les despeses d'activitat (proveïdors, subministradors, treballadors, etc.) que generaria una ruptura del cicle d'explotació de l'empresa.

-Es parla de generar un coixí per a imprevistos, per fer front a despeses inesperades. Però, ¿de quant hauria de ser?

És complicat saber quin seria el coixí de tresoreria que ha de tenir l'empresa per a una data determinada si sorgeix una despesa i en conseqüència un pagament no planificat. Com indicava anteriorment, a través d'una planificació adequada a curt termini de cobraments/pagaments es podria determinar quins mitjans líquids necessita tenir una empresa per fer front a una despesa no planificada, cal un estoc mínim de liquiditat (liquiditat que hauria d'estar invertida a curt termini en productes financers líquids perquè, en la mesura que sigui possible, se n'obtingués una rendibilitat). Per donar una xifra, tenir un 20% de l'import anual de les despeses sempre disponible en medis líquids podria ser suficient.

-¿Recomana recolzar-se en crèdits bancaris? ¿Quins tipus d’interès serien els més assumibles?

Per descomptat, qualsevol empresa necessita finançament aliè, no es pot finançar sempre amb recursos propis, i que una PIME acudeixi a entitats financeres sobretot per finançar inversions fixes (maquinàries, elements de transport, patents, etc.) és el més normal. L'activitat de l'empresa en principi s'hauria de finançar amb els ingressos obtinguts per la pròpia activitat, però també en algun moment determinat podria necessitar finançament aliè. Evidentment a l'hora de finançar-se amb entitats financeres s'han de tenir en compte dos aspectes bàsics: el termini de devolució del deute (sempre d'acord amb la recuperació d'on s'inverteixin els fons) i el seu cost. Actualment, i a causa de la pujada dels tipus d'interès, és complex establir si és millor anar a tipus fixos o variables. Al meu entendre, actualment sempre que es pugui obtenir un tipus fix raonable evita el risc de tipus d’interès i una millor planificació financera de l’empresa.

-¿Com hem d'actuar en el cas que la nostra empresa tingui actius financers adquirits com a inversió? (Em refereixo a tenir accions, obligacions, bons, etc., i que arribat el tancament de l'exercici encara estiguin al nostre poder).

En cas de tenir actius financers com a inversió, cal saber quina és la seva rendibilitat i el risc que s'hi corre. Lògicament si són inversions de poc risc (per exemple deute públic) tampoc la rendibilitat obtinguda serà gaire elevada, però sempre és aconsellable no suportar gaire risc, perquè aquestes inversions realitzades per l'empresa són una cosa “aliena” a la seva activitat, per la qual cosa és aconsellable no suportar gaire risc encara que la rendibilitat obtinguda no sigui alta. D'altra banda, si hi ha aquestes inversions i alhora l'empresa té finançament aliè amb cost, ha de valorar si no és més convenient fer aquestes inversions líquides i amortitzar el deute. No val la pena estar endeutat per exemple a un 4% anual, i per altra banda disposar d'actius financers en què la rendibilitat obtinguda sigui inferior al 4%, en aquests casos seria millor alienar les inversions i amortitzar passiu, seria la millor manera de rendibilitzar aquests actius.

-Què és preferible: ¿invertir o estalviar?

Es pot afirmar que estalviar ja és una manera d'invertir, sempre que aquest estalvi estigui remunerat, per mínima que sigui la seva rendibilitat. Si l'estalvi es considera simplement com una acumulació de fons que no produeixen rendiment, per exemple, en un compte corrent no remunerat, a la “guardiola”, o “sota el matalàs” com s'afirma popularment, llavors aquest estalvi experimenta una depreciació o pèrdua de poder adquisitiu per efecte de la inflació. Després, tot estalvi, per modesta o baixa rendibilitat que tingui, és inversió. Ara bé, perquè aquest estalvi tingui una finalitat netament inversora, haurà de tractar d'oferir una rendibilitat que si, almenys, compensa la inflació (gens fàcil en els moments actuals mitjançant inversions “tradicionals”) llavors sí que tindrà un efecte de veritable creació de valor o riquesa per a l'inversor/estalviador.

Per evitar que les despeses imprevistes afectin negativament l'equilibri del flux de caixa, i estar preparats per fer front a allò inesperat, es poden seguir els consells següents:

1. Fons d'emergència: Crear un fons d'emergència amb liquiditat suficient per cobrir almenys de tres a sis mesos de despeses. Aquest fons proporcionarà un coixí financer en cas de despeses inesperades, com ara reparacions o similars.

2. Pressupost: Mantenir un pressupost actualitzat. Registrar tots els ingressos i despeses per tenir una visió clara de les finances. Això ajuda a identificar àrees on es poden retallar despeses i destinar més diners al fons d'emergència.

3. Assegurances: Tenir l’assegurança adequada que pugui ajudar a cobrir els costos imprevistos en cas d’accidents o esdeveniments inesperats.

4. Planificació financera: Treballar amb un assessor financer per desenvolupar un pla financer sòlid. Això pot ajudar a anticipar i preparar-se per a despeses futures.

5. Diversificació d'inversions: Si es tenen inversions, cal assegurar-se que estiguin diversificades per reduir el risc. Una cartera ben diversificada pot ajudar a mitigar les pèrdues en cas de caigudes del mercat.

6. Revisió regular: Revisar i actualitzar el pla financer i el pressupost regularment. Les metes financeres poden canviar amb el temps. És important assegurar-se que el pla estigui alineat amb els objectius actuals.

7. Educació financera: Invertir temps per aprendre sobre finances. Com més es comprengui el món de les finances, millors decisions informades es podran prendre i evitar sorpreses desagradables.

Seguint aquests consells i mantenint un enfocament disciplinat, s’estarà millor preparat per afrontar despeses imprevistes i mantenir un flux de caixa equilibrat.

-Tant l'Agència Tributària com la Seguretat Social permeten ajornar impostos i assegurances socials. ¿És recomanable i en quins casos ens podem acollir com a empresa a aquest cas?

L'opció d'ajornar impostos i assegurances socials és recomanable per a la PIME únicament quan estigui en un moment puntual de tensió de tresoreria, no és aconsellable que es converteixi en una pràctica comuna en la gestió financera de l'empresa. La petita i mitjana empresa també haurà de tenir en compte que hi ha certs deutes que són inajornables, tant amb l'Agència Tributària com amb la Seguretat Social.

Es pot sol·licitar l'ajornament dels deutes sense necessitat d'aportar un aval bancari en el cas de petits imports (30.000€ a la Seguretat Social i 50.000€ per a l'Agència Tributària), cobrant-los el tipus d'interès de demora establert. En el cas d’imports superiors a aquestes xifres, caldrà aportar la garantia requerida i s’aplicarà el tipus d’interès legal dels diners.

Per tant, el punt positiu d’aquestes operacions és que el tipus d’interès que suportarà l’empresa serà, generalment, més baix que el tipus d’interès que li cobraria el banc per demanar aquest finançament. A més, amb aquests ajornaments el perfil de risc bancari de la PIME no es veuria afectat. D'altra banda, en cas que la situació de la tresoreria millorés, l'empresa tindria l'opció d'abonar anticipadament aquests ajornaments.

-Tinc entès que el control del crèdit comercial pot ser una via per millorar la gestió del capital circulant. ¿Com ho hauria de fer una petita o mitjana empresa?

El primer que cal entendre és el concepte de capital circulant i el significat de gestionar aquest capital. El capital circulant, també anomenat capital corrent o fons de maniobra, és la diferència entre l'actiu i el passiu corrent existent en un moment concret; mentre que la gestió de capital circulant consisteix a planificar i controlar els fluxos de caixa per tal d'assegurar una liquiditat adequada a l'empresa, així com supervisar els nivells de cadascuna de les partides del capital circulant amb l'objectiu de millorar la rendibilitat de l'empresa; és a dir, el principal objectiu de la gestió de capital circulant és que l'empresa tingui a la seva disposició fons suficients, a través dels cobraments, les fonts de finançament i els saldos disponibles, per fer front a les obligacions de pagament.

-¿Què és més aconsellable: un inventari excessiu o reduït?

Tots dos fenòmens es donen quan una empresa gestiona el seu inventari de manera inadequada, quedant-se amb més o menys del que el mercat demana o per moviments dràstics de la demanda després de la realització d'una comanda.

La resposta ràpida a aquesta pregunta és que no és aconsellable ni tenir un inventari excessiu ni tenir un inventari massa reduït, ja que tots dos escenaris compten amb una sèrie de desavantatges; com poden ser més costos d'emmagatzematge, marges de beneficis reduïts, deteriorament de mercaderies, més risc per accidents, entre d'altres, per al cas d'un inventari excessiu; o retards en els lliuraments per no disposar de proveïment, alts costos per lliurar en dates establertes, etc., per a un inventari molt reduït.

Una solució seria treballar amb un inventari de seguretat que permeti fer front a incerteses de l'oferta i la demanda, les vagues, etc. La clau de l'estoc de seguretat és trobar l'equilibri; és a dir, buscar el valor òptim que permet balancejar els costos de manteniment i evitar situacions indesitjades com el trencament d'estoc. El nivell d'aquest estoc de seguretat, depèn de cada empresa, que haurà de fer els càlculs necessaris tenint en compte variables com ara la possible desviació de les vendes, el temps d'espera o el ‘lead time’ i el nivell de servei.

Sistemes com els models ABC o JIT, entre d'altres, poden ajudar a gestionar l'estoc de l'empresa d'una manera eficient. També hi ha indicadors que ens poden mostrar el benefici de la gestió d'inventari, com ara el ROI, que és el principal indicador financer de la rendibilitat empresarial.